From Rojava: A Call for Solidarity
Barcelona Filmotecs: interpretar els senyals de la psicosfera, llegir-ne les tendències i buscar vies d’escapament de l’abisme que ens envolta
Istubalz: Prospettive sovrapposte, 1984
__________________
A Call for Solidarity from the Universities in Rojava/Northern and Eastern Syria
We, the faculty, students, and staff of the Universities in Rojava/Northern and Eastern Syria, send you this message as we leave our classrooms to help defend our universities, our cities, and our revolution alongside the self-defense forces. Before the autonomous administration, Raqqa (Sharq) and Kobanê had no universities. Our campuses, built in the midst of war, have reclaimed long-denied education to young people, grounding learning in women’s liberation, ecology, and a democratic, communal life for the people.
For the past fifteen years in Rojava/Northern and Eastern Syria, under constant pressure and repeated attacks by imperial, sub-imperial, and colonial powers, our people have built a shared life through collective capacity. Against capitalism and patriarchy, we have worked to advance a society rooted in women’s liberation, ecological life, and democratic self-rule. Under the conditions of war across the region, and against the violence and impositions of regional states and their mercenaries, we relied on our own self-defense and our own diplomacy to carve out space, and within that space, we struggled to build a life that once seemed impossible.
Today, that life is under attack. What we have built, this source of hope for oppressed peoples in the region and around the world, is being targeted from all sides by the fascist forces of the Syrian Arab Army, an al-Qaeda lineage rebranded into state authority and dressed in suits, and by mercenaries, backed by regional and global imperial powers.
We are living through an unfolding feminicide and genocide. The situation on the ground is urgent and worsening by the day. Our university buildings are full of displaced people trying to survive the winter without blankets or extra clothing. Turkish drones have targeted several places near the University of Rojava in Qamishlo during the last few days. Students in the dormitories in Qamishlo are cut off from their families in Kobanê, not knowing if their loved ones are safe, and unable to reach them.
The situation in Kobanê is particularly dire. The city is currently under siege, surrounded by Syrian Army forces on one side and the Turkish army on the other. For seven days, there has been no electricity, no access to water, and no reliable access to basic necessities. Under these conditions, learning, safety, and survival are being targeted as part of a coordinated siege.
We say this clearly to our friends, colleagues, and comrades: we will defend ourselves with everything we have. We will defend our people, our universities, and the possibility of the life we have struggled to build.
We call on you, wherever you are, to stand with Rojava. Raise your voice. Organize on your campuses, in your unions, and in your communities. Use your positions, however limited they may feel, to push for action, to demand accountability, and to refuse silence. Strengthen the networks of solidarity that make resistance possible. Stand up for the revolutionary aims of freedom, women’s liberation, ecological life, and democratic communal life. Your solidarity is part of our self-defense, and it can help shift the balance and prevent yet another genocide in the region.
Universities in Rojava/Northern and Eastern Syria
University of Rojava,
Kobani University,
University of Al-Sharq Students,
Faculty and Staff
__________________
Messaggio da Kobane:
Qaedisti e turchi aggrediscono Rojava
Noi, docenti, studenti e personale delle Università del Rojava/Siria settentrionale e orientale, vi inviamo questo messaggio mentre usciamo dalle nostre aule per contribuire a difendere le nostre università, le nostre città e la nostra rivoluzione insieme alle forze di autodifesa. Prima dell’amministrazione autonoma, Raqqa (Sharq) e Kobanê non avevano università. I nostri campus, costruiti nel mezzo della guerra, hanno rivendicato l’istruzione a lungo negata ai giovani, fondando l’apprendimento sulla liberazione delle donne, sull’ecologia e su una vita democratica e comunitaria per il popolo.
Negli ultimi quindici anni nel Rojava/Siria settentrionale e orientale, sotto costante pressione e ripetuti attacchi da parte delle potenze imperiali, sub-imperiali e coloniali, il nostro popolo ha costruito una vita condivisa attraverso la capacità collettiva. Contro il capitalismo e il patriarcato, abbiamo lavorato per promuovere una società radicata nella liberazione delle donne, nella vita ecologica e nell’autogoverno democratico. Nelle condizioni di guerra che caratterizzavano l’intera regione, e contro la violenza e le imposizioni degli stati regionali e dei loro mercenari, abbiamo fatto affidamento sulla nostra autodifesa e sulla nostra diplomazia per ritagliarci uno spazio, e all’interno di quello spazio abbiamo lottato per costruire una vita che un tempo sembrava impossibile.
Oggi, quella vita è sotto attacco. Ciò che abbiamo costruito, questa fonte di speranza per i popoli oppressi nella regione e in tutto il mondo, è presa di mira da ogni parte dalle forze fasciste dell’Esercito Arabo Siriano, un pezzo di al-Qaeda trasformato in autorità statale e in giacca e cravatta, e da mercenari, sostenuti da potenze imperialiste regionali e globali.
E’ in corso un femminicidio e un genocidio. La situazione sul campo è urgente e peggiora di giorno in giorno. I nostri edifici universitari sono pieni di sfollati che cercano di sopravvivere all’inverno senza coperte o vestiti di ricambio. Droni turchi hanno preso di mira diversi luoghi vicino all’Università del Rojava a Qamishlo negli ultimi giorni. Gli studenti nei dormitori di Qamishlo sono isolati dalle loro famiglie a Kobanê, senza sapere se i loro cari sono al sicuro e impossibilitati a contattarli.
La situazione a Kobanê è particolarmente grave. La città è attualmente sotto assedio, circondata dalle forze dell’esercito siriano da un lato e dall’esercito turco dall’altro. Da sette giorni non c’è elettricità, acqua e nessun accesso affidabile ai beni di prima necessità. In queste condizioni, l’apprendimento, la sicurezza e la sopravvivenza sono presi di mira nell’ambito di un assedio coordinato.
Lo diciamo chiaramente ai nostri amici, colleghi e compagni: ci difenderemo con tutto ciò che abbiamo. Difenderemo il nostro popolo, le nostre università e la possibilità di vivere la vita che abbiamo lottato per costruire.
Vi invitiamo, ovunque siate, a schierarvi dalla parte del Rojava. Alzate la voce. Organizzatevi nei vostri campus, nei vostri sindacati e nelle vostre comunità. Usate le vostre posizioni, per quanto limitate possano sembrare, per spingere all’azione, per chiedere conto e per rifiutare il silenzio. Rafforzate le reti di solidarietà che rendono possibile la resistenza. Sostenete gli obiettivi rivoluzionari di libertà, liberazione delle donne, vita ecologica e vita comunitaria democratica. La vostra solidarietà è parte della nostra autodifesa e può contribuire a spostare l’equilibrio e a prevenire un altro genocidio nella regione.
Istubalz, 2020
__________________
interpretar els senyals de la psicosfera, llegir-ne les tendències i buscar vies d’escapament de l’abisme que ens envolta
__________________
https://desorg.org/acts/guerra-insubmissio-art/bifo/
Barcelona, filmoteca, 18 December 2025
__________________
En la nostra experiència d’imaginació política hi ha una premissa que mai no posem en discussió: la premissa que el gènere humà tingui un futur, que el futur del gènere humà sigui d’alguna manera etern.
Es tracta d’una premissa que no podem provar científicament. Al contrari, es podria dir que l’eternitat de la civilització i del gènere humà és altament improbable des d’un punt de vista científic.
Analitzant la història del darrer segle, la imaginació estètica i cultural del nostre temps, he decidit formular una hipòtesi diferent de la que sempre acceptem sense discutir-la.
He decidit partir de la hipòtesi que el segle en què vivim és l’últim de la història humana. M’atreveixo a afirmar que la civilització que anomenem humana ja s’està ensorrant — que el genocidi de Gaza és la prova d’un col·lapse definitiu de la civilització. A més, m’interessa la hipòtesi que el gènere humà, com a realitat biològica, està destinat a desaparèixer com a conseqüència de la fi de la civilització que va permetre la supervivència de l’animal civilitzat.
El meu problema és el següent: els meus amics i companys em prenen seriosament, i em critiquen des d’un punt de vista polític. A mi no m’interessa gens ni mica la lectura política del que estic pensant, ja que no crec que la voluntat (política) continuï tenint la funció decisiva que tenia en l’època moderna passada. No em prenc seriosament i em permeto reflexionar sobre una hipòtesi extrema sense preocupar-me de les implicacions polítiques.
U: la distopia com a art pospolític
Només els escriptors de ciència-ficció distòpica van poder predir el precipici al qual s’ha desplomat el planeta Terra. Per tant, he decidit adoptar la perspectiva d’una utopia distòpica: em sembla l’única manera de comprendre els esdeveniments contemporanis i imaginar-ne l’evolució al segle XXI: apocalipsi climàtica, guerra global tendencialment nuclear, envelliment accelerat de la població mundial i ràpida despoblació del planeta, mentre l’autòmat prolifera.
No crec que tingui sentit repetir els rituals polítics del segle passat: la democràcia ha estat esborrada, els drets trepitjats, l’esquerra ha preparat el camí al nazisme contemporani, i només mereix desaparèixer.
El que m’interessa, per tant, és interpretar els senyals de la psicosfera, llegir-ne les tendències i buscar vies d’escapament de l’abisme que ens envolta.
Naturalment espero que ningú em prengui massa seriosament; espero que qui vulgui llegir-me ho faci amb el mateix esperit amb què llegíem Octavia Butler o Philip Dick fa dècades.
És la millor manera d’entendre per què el racisme nazi-liberal ha pres el poder a Occident i per què ja no existeix una via política viable per revertir aquesta situació.
La humanitat ja no existeix; el que continua existint és el gènere humà. Imaginar com viurem enmig d’humans sense humanitat és l’acció imaginativa — i potser també política — que em sembla urgent.
Dos - la simbiosi
La simbiosi del cervell humà amb l’autòmat és l’espectacle que promet omplir el segle XXI.
La humanitat està decidint no reproduir-se. Les xifres d’aquesta ràpida autoeliminació les podem trobar a l’article Humanity will shrink, far sooner than you think (Economist, 11 de setembre de 2025).
La sexualitat reproductiva tendeix a desaparèixer dels hàbits de l’animal humà; un nombre cada cop més gran de dones rebutgen amb horror la procreació, reticents a donar a llum les víctimes de l’infern climàtic i militar. A més, la fertilitat masculina es redueix dràsticament per la contaminació per microplàstics, que ha alterat la comunicació hormonal del cos humà.
La inversió del desig es dirigeix ara en dues direccions: d’una banda, és un desig purament semiótic, l’expectativa d’una descàrrega de dopamina i electrònica. De l’altra, és el desig d’infligir dolor al cos aliè i al propi. Un desig de violència, agressió, extermini, compensació per la frustració social i sexual.
Però al mateix temps, l’autòmat està absorbint les energies mentals que una vegada ens pertanyien, aprèn a reproduir-se, corregir-se i millorar-se.
Tres - proliferació neuroestimulant
Bombardejat per la proliferació d’estímuls infoneurals, el cervell orgànic perd la seva capacitat de coordinació.
El marasme senil es manifesta com a depressió massiva o alternativament com a terror blanc.
Al mateix temps, però, el cervell artificial adquireix cada vegada més capacitat d’eficiència i funcionalitat.
El cervell artificial posseeix intel·ligència computacional i no està llastat per la consciència: per tant, és més ràpid, més racional i més implacable. L’autòmat posseeix les virtuts cognitives que abans posseïen els humans i s’ha alliberat de la sensibilitat: no pateix, no gaudeix, no es fa massa preguntes.
Només queda desitjar-li bona sort. Ja ha guanyat.
Però mentrestant, mentre esperem que els humans s’extingeixin i els robots s’apoderin del planeta, com viurem?
Quatre - la dimensió posdiscursiva
Continua sent eficaç la política en l’era del funcionament posdiscursiu de la ment col·lectiva?
La democràcia és (era) la gestió de la vida social basada en el consens, i el consens pressuposa la regulació racional del discurs. Però l’experiència ens diu que la regulació ha esclatat, i per conseqüència la democràcia ha desaparegut.
Igualment el dret internacional deixa de ser vàlid quan es desferma la ferocitat, quan les relacions socials ja no es regeixen per la llei sinó per relacions de poder sense mediació legal.
L’acceleració del flux semiótic i la multiplicació d’estímuls neuroinformatius impedeixen la possibilitat d’interpretació racional i la possibilitat de compartir significat.
Per conseqüència la possibilitat de construir consens es dissol. La raó crítica es fonamentava en la interpretació seqüencial de signes i la discriminació entre el veritable i el fals, entre el bé i el mal. La interpretació crítica es dilueix en el règim d’acceleració infinita de la infosfera.
La política, exercici de persuasió, resulta inútil quan la persuasió ideològica o política és substituïda per la penetració semiótica.
Cinc - la ferocitat
Per això hem entrat en la dimensió de la ferocitat, instint animal que implica l’eliminació del cos de l’altre en nom de la pròpia supervivència. La dominació ja no es construeix com un efecte discursiu, sinó com un efecte de fascinació, al·lucinació o terror. Si la ferocitat anima l’acció del poder, la crueltat domina l’àmbit de la imaginació.
La ferocitat és aniquilació de l’altre a favor del mateix: el genocidi israelià és prova de la prevalença de la ferocitat en les relacions entre els pobles.
Però la ferocitat del poder implica i promou la crueltat en l’imaginari social. Si la ferocitat consisteix a infligir dolor i humiliació a l’altre per al benefici propi, la crueltat és el desig del dolor de l’altre sense benefici per al propi cos.
Si la ferocitat és l’economia de la supervivència, la crueltat és gratuïta i respon a una psicoestètica despullada del filtre ètic del compartir sensible. La crueltat exerceix una forta atracció sobre l’inconscient poscrític d’una generació que ha perdut la capacitat de distingir entre la ficció virtual i la realitat dels cossos físics.
sis - un oceà de dolor
Si la política ha perdut la seva eficàcia pràctica i la seva capacitat d’interpretar els esdeveniments socials, preguntem-nos llavors què ha estat del psicoanàlisi.
No crec que el psicoanàlisi sigui gaire útil per guarir el dolor que s’estén arreu com un riu amenaçador, alimentat per la ferocitat dels pobles humiliats. Poc queda del malestar civilitzatori de què parlava Freud. Allà on una vegada lliscava la neurosi individual, ara creix l’ombra monstruosa de la psicosi homicida, i com va dir Ferenczi el 1919, el psicoanàlisi no sap què fer davant la psicosi de masses.
La ment de la generació que rep contínuament estímuls info-neurals i ja no té temps d’escoltar el seu propi inconscient té poc en comú amb la ment que es va formar al llarg de deu mil anys d’història humana.
Pare, mare, germà, el futur, el sexe, els somnis i la nit ja no tenen el mateix rostre que van tenir durant mil·lennis.
Per guarir l’epidèmia de depressió, per guarir la solitud connectiva, avui s’estén la cura de la violència, l’agressió i el feixisme.
Tanmateix, encara que em sembli incapaç de guarir l’oceà de dolor que ens submergeix, el psicoanàlisi continua essent útil per comprendre el que va passar i el que continua passant. I potser també per desmantellar la maquinària de la inhumanitat.
Set - crisi de la supremacia i demència reaccionària
Més que l’anàlisi sociopolítica, l’anàlisi de la psicosfera pot explicar part del síndrome de crueltat. La supremacia blanca està entrant en una fase de crisi extrema a causa de l’envelliment de la població, la disminució de l’energia psicofísica i la propagació de la demència.
El sadisme del poder es basa en aquesta reacció desesperada a l’esgotament i a la impotència. Per tant, presenciem el desplegament de violència sàdica a tots els racons del planeta. La prova és la campanya racista de captura, detenció i deportació de llatins a ciutats nord-americanes. La prova és el genocidi perpetrat pels nazi-sionistes.
L’articulació de l’exhibicionisme sàdic i el conformisme social és fonamental en la formació del psico-poder del nostre temps.
Vuit - la guerra interblanca
Les forces que alimenten el terror blanc estan destinades a devorar-se entre si. La guerra interblanca entre les democràcies liberals moribundes i els psico-feixistes desenfrenats està destinada a esquinçar Occident.
La guerra a Ucraïna tendeix a estendre’s per tot el continent europeu. El rearmament destruirà la vida social del vell continent. Després d’haver devastat i saquejat Ucraïna, després d’haver matat centenars de milers d’homes (mai sabrem quants), la guerra interblanca a Ucraïna està destinada a corroir el mateix cos del continent senescent.
A Israel, el suïcidi és rampant entre els soldats, especialment després de completar el servei militar. L’horror ha omplert les seves ments, i tard o d’hora aquest síndrome suïcida esdevindrà dominant en el país totalment nazificat.
Els Estats Units estan tècnicament sota una dictadura militar, i la guerra civil està destinada a estendre’s a la vida quotidiana, amb un augment de tirotejos aleatoris, un augment de morts per fentanil i heroïna…
El trumpisme, intent desesperat de salvar l’hegemonia blanca, no pot sotmetre la coalició de règims autoritaris que creix al sud del món: s’està preparant una guerra global amb Rússia fent de comodí, potència blanca exclosa del domini d’Occident.
Nou - ¿Hem d’esperar que la desintegració faci la seva feina? No podem fer res més?
Com podem protegir la generació que creix en condicions de devastació, a la vora de la bogeria, a la vora de la guerra final?
No tinc una resposta política a aquestes preguntes.
La meva resposta és només aquesta (enigmàtica): només la bogeria pot tenir algun efecte en la ment dement i en el cos exhaust de la humanitat a la vora de l’extinció.
L’últim llibre de Bifo estarà a la venda el dia de la presentació, a la sala.
Pensar després de Gaza
Assaig sobre la ferocitat i l’extinció de l’humà de Franco Berardi Bifo
Después de Gaza, África 50: Franco Berardi “Bifo” y René Vautier En El Salto